El clima d’Andorra. Generalitats

La climatologia moderna ha demostrat l’existència d’un fort lligam entre la circulació general de les capes altes i mitjanes troposfèriques i els fenòmens meteorològics de la superfície, els quals, sovint, vénen dirigits pel flux d’aire superior i depenen d’ell 1. Consegüentment, tota consideració de la dinàmica atmosfèrica d’un lloc ha de tenir en compte el que succeeix a uns cinc quilòmetres o més d’alçada.

La latitud a la qual es troba Andorra, i el Pirineu en un sentit més ampli, fa que aquest sector geogràfic quedi emmarcat, climàticament parlant, dins el domini dels vents de l’oest de la zona temperada planetària (westerlies), però ja en la seva faixa meridional, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals 2, que, de forma intermitent i sobretot durant l’estiu, exerceixen la seva acció damunt l’àmbit pirinenc. A més, la situació de la serralada a la part occidental del continent europeu, prop de l’Atlàntic, contribueix també a definir els patrons sinòptics que es donen damunt l’istme ibèric. Aquests patrons vénen determinats, bàsicament, pel desplaçament estacional en latitud i les successives fases ondulatòries del corrent de l’oest de les capes altes i, enllaçant amb això, per l’alternança de masses d’aire de diferent signe, el front polar i els centres d’acció de l’Atlàntic, que es mouen cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern 3.

Cal tenir en compte igualment un altre factor addicional com és la presència de la mar Mediterrània a llevant de l’espai peninsular ibèric. Aquest mar es troba a l’origen d’una sèrie d’estats higromètrics, atmosfèrics i sinòptics molt particulars que amb certa freqüència, i sovint en el tram més oriental de les terres pirinenques, condicionen les característiques del temps al Pirineu.

Quan el corrent superior de l’oest s’estén aproximadament en el sentit dels paral·lels i és molt ràpid (alt índex de circulació zonal), el Pirineu és afectat per fortes adveccions d’aire atlàntic que, després d’un llarg recorregut per l’oceà, temperen els valors tèrmics 4. Aquesta situació, però, només es dóna en aquells casos en què el flux de l’oest passa per latituds coincidents o properes al Pirineu. Quan el corrent es contreu i ocupa latituds superiors, les valls pirinenques són abraçades per les altes pressions subtropicals, que produeixen un temps estable i temperatures força càlides segons l’època de l´any.

La circulació zonal no dura permanentment, i el corrent superior de l’oest acaba per ondular-se i perdre intensitat. L’afebliment del règim zonal es produeix bé per una inestabilització del flux mateix en assolir massa velocitat, bé per la pressió d’aire fred, pel nord, o d’aire càlid, pel sud. A mesura que el corrent descriu ondulacions cada cop més marcades té lloc una migració, cap al nord, d’àrees anticiclòniques càlides i, cap al sud, d’àrees ciclòniques fredes. Tard o d´hora acaba per assolir-se el règim que hom anomena de circulació lenta o cel·lular. Quan això succeeix, el corrent de l’oest dibuixa meandres de gran amplitud, i és aleshores quan es donen sobre Andorra els tipus de temps més característics, amb la successió o alternança, més o menys ràpida, de les fases ciclònica i anticiclònica pròpies d’aquestes ondulacions, o bé l’establiment per a un període d’una o dues setmanes d’una situació de bloqueig 5.

A més, però, dels mecanismes de gran abast com la circulació general atmosfèrica, una descripció climàtica de l’àmbit andorrà ha de tenir en compte també un altre grup de factors relacionats amb la presència de relleu. Aquests factors vinculats al relleu són múltiples i actuen de forma molt complexa. Enumerar-los detalladament aquí seria, per tant, massa llarg. Tot i així, podem assenyalar-ne almenys tres de fonamentals: 1) el paper del relleu com a agreujant del dinamisme atmosfèric i la seva incidència respecte a les masses d’aire dominants segons quina sigui l’orientació de les valls; 2) el gradient altitudinal; i 3) l’exposició solar.

En relació amb el primer, és prou conegut que el relleu afavoreix el disparament vertical de les masses d´aire que hi incideixen i els processos de condensació. Les àrees muntanyoses obertes als fluxos d’aire marítim constitueixen llocs particularment propicis perquè s’hi produeixin precipitacions destacades. Això és el que succeeix, pel que fa al Pirineu, a les valls dels sectors atlàntic i occidental de la serralada, les quals resten ben exposades a les masses d’aire humides del nord-oest i de l’oest. En el cas d´Andorra, però, la localització de la major part d’aquest territori en el vessant sud del tram central-oriental pirenaic, així, relativament a l’abric tant dels vents atlàntics com dels mediterranis, fa que les pertorbacions que vénen d’un mar i de l’altre s’hi vegin debilitades. En conseqüència, el Principat, i concretament els seus fons de vall, registren unes precipitacions palesament inferiors a les de sectors del voltant situats a sobrevent dels fluxos humits.

L’altitud constitueix, igualment, un factor climàtic decisiu. Recordem que Andorra té una altitud mitjana que s’apropa als 2.000metres. Aquest fet, de per sí ja prou categòric, permet afirmar que ens trobem en un país alt i en molts sectors, fred. Tal com testimonien els registres, per damunt dels 1.100metres la temperatura mitjana anual no supera els 10ºC (Escaldes, a 1.140metres, registra 9,6ºC). Si tenim en compte que el gradient vertical de temperatura és d’uns 0,65ºC per cada 100metres de desnivell, arribarem a concloure que en els sectors del Principat per sobre dels 2.600metres la mitjana anual de la temperatura s’atansa o fins i tot és una mica inferior als 0ºC. Es dóna un fort desnivell altitudinal, de prop de 2.110metres entre el punt més baix i el punt més alt del país, que s’ha de traduir forçosament en uns contrastos de temperatura molt acusats d´unes cotes a d’altres. El factor altitud determina, doncs, a través de les diferències tèrmiques, l’existència d’un mosaic molt variat de microclimes.

Per últim, l’exposició solar defineix fortes diferències, d’ordre topoclimàtic, entre els vessants orientats cap a migjorn, o solells, i els vessants que miren al nord, anomenats també obacs. Els primers es beneficien d’una major intensitat de la radiació solar i enregistren unes temperatures mitjanes més altes que els segons.