Comentari de les dades

A partir dels valors obtinguts per als catorze punts de recollida de la precipitació, hem elaborat un mapa que il·lustra la distribució a Andorra de les precipitacions mitjanes anuals (figura 1). Amb totes aquestes dades, s’ha pogut arribar a una sèrie de constatacions interessants. En primer lloc, es conclou que la precipitació augmenta amb l’altitud. Això és un fet lògic si tenim en compte que el factor altitudinal afavoreix els processos de refredament de l’aire per ascens i els processos de condensació del vapor d’aigua. Tal vegada, però, és possible que aquest augment no sigui continuat. Pot existir un nivell altitudinal de precipitació màxima, per damunt del qual les precipitacions tendeixen a disminuir, ja que l’aire, massa fred, té menys capacitat de contenir vapor d’aigua i és incapaç de subministrar prou pluja o neu. Si ens atenim a la constatació que els valors mitjans de precipitació corresponents als pluviòmetres consignats en el nostre estudi per a les valls del Valira s’incrementen fins a altituds considerables (vegi’s Juclar), aquest òptim pluviomètric altitudinal se situaria, en tot cas, en cotes molt altes.


La precipitació mitjana anual ateny els 1.200mil·límetres en els sectors de capçalera de la conca del Valira, i en els llocs més elevats, probablement també els 1.400mm. Aquesta darrera isohieta –1.400mm- resseguiria l’alta carena pirinenca6 d’oest a est, després cap al sud i a continuació encerclaria alguns relleus de la porció sud-oriental d’Andorra. Presentaria també possiblement dues petites perllongacions. L’una sobre el tram més septentrional de la carena transversal central (eix muntanyós Serrera-Padern), que, com és sabut, separa la conca del Valira del Nord de la conca del Valira d’Orient. L’altra sobre el massís de Coma Pedrosa i relleus propers. Entre els sectors de menor precipitació del país, corresponents a la conca baixa del Valira, on es donen valors de 700-800mm, i els llocs més elevats hi ha unes diferències en la quantitat de precipitació recollida de l’ordre dels cinc, sis, o fins i tot set centenars de mil·límetres, valor, per tant, destacat si considerem les dimensions reduïdes del territori.


Podem creure que la isohieta dels mil mil·límetres de precipitació mitjana anual mai no descendeix en el cas de les terres andorranes per sota dels 1.400metres d’altitud. Aquest fet ja dóna una idea del caràcter modest de les precipitacions a les parts baixes d’Andorra dins el conjunt pirenaic.


Hi ha, també, un altre aspecte interessant per remarcar: mentre que l’observatori de Ransol, situat al terç nord del país a 1.640metres d’altitud, assoleix uns 1.068mm de precipitació mitjana anual, Engolasters, a la mateixa altitud i conca hidrogràfica (Valira d’Orient) que Ransol però a la meitat meridional d’Andorra, registra una quantitat anual de 880mm. És a dir, que la precipitació és inferior, a Engolasters, en uns
190mm. Això pot testimoniar la major influència, a l’observatori de Ransol, dels corrents d’inestabilitat dominants, juntament amb la posició d’aquest observatori en uns nivells altitudinals més òptims de pluviositat que a la part nord d’Andorra s’assoleixen a menor altitud. La temperatura mitjana és, a Ransol, uns 2,4ºC inferior a la d’Engolasters. És més favorable a l’agreujament dels fenòmens de condensació. Engolasters correspon, des del punt de vista fitogeogràfic, al domini del pi roig (Pinus sylvestris). Ransol a un domini més humit i més fred, el del pi negre (Pinus uncinata) amb avet (Abies alba).


La franja muntanyosa septentrional és el sector del país que millor es beneficia, lògicament, dels efectes de les pertorbacions del quart quadrant (oest/nord-oest, nord/nord-oest). A la meitat freda de l’any, aquestes pertorbacions del quart quadrant arriben, amb freqüència, força o molt afeblides a la part baixa d’Andorra, on han perdut gran part de la seva capacitat per produir precipitacions destacades a causa de dos fets bàsics: a) la continentalització soferta pels fluxos d’aire que transiten damunt de les terres molt refredades del Pirineu a l’època freda de l’any; b) el relleu tan compartimentat i enèrgic de les terres andorranes, que suposa un fre addicional a l’avenç d’uns fluxos en procés ràpid d’estabilització a causa del substrat fred.


Juntament amb l’acció del relleu vigorós pirinenc, a l’època estival una font important d’inestabilitat convectiva i tempestuosa al sector del Pirineu oriental i fins i tot a Andorra la constitueix, molt probablement, la massa d’aire mediterrània, càlida i molt humida. La formalització d’aquesta massa mediterrània es troba íntimament asociada a aquelles situacions atmosfèriques, típiques de l’estiu, que hom anomena de pantà baromètric, en què l’absència d’adveccions importants i la forta insolació damunt la conca mediterrània es tradueixen en una aportació molt destacada de vapor d’aigua a l’atmosfera7. La inestabilitat que es pot derivar de la massa d’aire mediterrània resulta especialment acusada quan l’escalfament i la humitat superficials van acompanyats d’una irrupció d’aire fred en capes altes atmosfèriques.

Com succeeix en altres valls del flanc sud pirenaic, els fluxos inestables de component sud tenen un paper important al Pirineu andorrà en la producció de precipitacions destacades, sobretot quan vénen reforçats per aire fred en alçada. L’altitud i l’exposició favorable d’uns relleus andorrans orientats cap al sud-oest o el sud –les valls del Valira s’obren de manera predominant en aquesta mateixa direcció- explica l’efectivitat de les pertorbacions de procedència meridional per ocasionar precipitacions notables. Les línies frontals del quart quadrant (nord-oest) poden generar a l’estiu una forta inestabilitat, principalment quan van associades a una incursió d’aire fred a les capes altes i mitjanes troposfèriques que contrasta amb un escalfament superficial intens. Els fluxos de l’oest, o circulació zonal de l’oest, si van associats a sistemes frontals actius, també poden donar lloc a precipitacions més o menys significatives.


En els sectors de fons de vall, principalment de la meitat meridional d’Andorra, l’activitat convectiva més forta (major caldejament i efecte de trampolí exercit pel relleu) pot determinar que les precipitacions resultin equiparables, o fins i tot superiors, a les dels replans de vessant.


Això és el que succeeix, probablement, entre la central hidroelèctrica i Engolasters, dues estacions molt properes l’una de l’altra però situades a una altitud diferent. La central hidroelèctrica, emplaçada en un fons de vall a 1.140metres d’altitud, registra una quantitat anual de 886mm, que s’equipara a la d’un replà de vessant intermedi com Engolasters (880mm). Les acusades condicions de continentalitat dels sectors encaixonats de la part baixa d’Andorra atorguen als mecanismes convectius locals un paper clau en l’aparició de quantitats de precipitació comparables a les precipitacions de sectors propers més elevats.


El Pas de la Casa, sector andorrà emplaçat al marge esquerre de la capçalera del riu Arièja, a la façana atlàntica pirinenca, reflecteix, amb més de 1.600mm de precipitació mitjana anual, una doble realitat: a) l’orientació favorable a les masses d’aire humides de component nord, com succeeix en una vall pròpia del flanc atlàntic dels Pirineus que mira al septentrió; b) la influència destacada a l’indret de l’aire humit mediterrani, ja que la capçalera de l’Arièja apareix en la part més oriental d’Andorra envoltada per relleus importants que agreugen, de manera bastant efectiva, la inestabilitat provinent de la Mediterrània amb fluxos del sud-est i de l’est.


Com ja hem assenyalat, en el fons de vall de la conca del Gran Valira els valors pluviomètrics no ultrapassen el llindar dels 800mm (Sant Julià de Lòria: 775mm); fins i tot descendeixen fins a gairebé la isohieta dels 700mm a la vall central d’Andorra8 (el Roc de sant Pere: 709mm). El Roc de sant Pere es troba a una altitud major que Sant Julià, però sembla registrar, d’acord amb les estimacions fetes, una precipitació anual menys elevada. En certa manera, podem creure que a la vall central d’Andorra es donen també, tot i que de forma atenuada, els efectes de les anomenades ombres pluviomètriques9 que caracteritzen moltes zones a sotavent dels obstacles orogràfics . Prop d’Andorra, hi tenim una zona, la fossa de l’Urgellet, on aquest fenomen de les ombres pluviomètriques es manifesta encara amb més força. A la Seu d’Urgell la mitjana anual de precipitació se situa tan sols al voltant dels 600mm.


Continuant amb l’anàlisi de les isohietes, assenyalarem també que la precipitació disminueix del sector andorrà del marge esquerre de la capçalera del riu Arièja cap a les valls del Valira. Així, mentre al Pas de la Casa i el tram de l’alta carena corresponent al port d’Envalira se superen, com hem dit, els 1.600mm, a l’altre costat de muntanya, ja en vessant del Valira i a una altitud semblant a la del Pas, la precipitació podria resultar inferior a la d’aquesta última localitat en uns 300mm. Els contrastos en les quantitats de precipitació recollides, força acusats com veiem d’un vessant a l’altre, es palesen també entre sectors molt propers. Així, per exemple, tan sols cal comparar els valors de la precipitació entre la central hidroelèctrica i el Roc de sant Pere, amb una diferència entre un punt i l’altre de més de 170mm a favor del primer, o els d’Ordino i Ansalonga, on la diferència és de quasi 100mm, malgrat la gairebé idèntica altitud a què es troben els dos punts i la seva localització a la mateixa vall. Si les dades proveïdes són correctes, es confirma l’existència de contrastos pluviomètrics destacats en sectors poc distanciats entre si, la qual cosa revelaria la importància dels factors geogràfics locals en determinar àrees amb diferent grau d’exposició i, per tant, diferent pluviositat.