Un indicador bioclimàtic és un testimoni deixat per un tipus de vegetació determinat amb relació a les condicions climàtiques o ambientals del sector on s’inscriu aquesta vegetació. Les comunitats i les espècies vegetals constitueixen per tant estacions-tipus que ens informen de les característiques del medi climàtic en un sentit ampli, i del medi microclimàtic molt en particular. A continuació llistarem algunes espècies vegetals que apareixen al Pirineu tot explicant breument quina és la seva matriu climàtica o ambiental.

Alzinera (Quercus rotundifolia). L’alzina que trobem al Pirineu axial, anomenada també alzinera, s’integra dins el que coneixem com a carrascar. Dins la serralada pirinenca, l’alzinera ocupa aquelles zones més seques del vessant meridional. Reflecteix precisament les condicions ambientals de forta insolació, temperatura estival força alta i sequedat atmosfèrica que es donen en els vessants solells de la cara sud pirinenca. En aquests sectors de solell, on els trets de mediterraneïtat són més marcats, l’aigua s’evapora d’una manera ràpida per l’efecte de la forta radiació solar. D’altra banda, són sectors que generalment no reben més de 800 mm de pluja anual. Les parts baixes dels vessants exposats cap al sud de la vall de la Noguera Pallaresa i de les valls del Valira (Andorra) constitueixen dues àrees característiques del carrascar. En el cas del Principat d’Andorra, exemplars aïllats d’alzina apareixen fins als 1.600 metres d’altitud al solà d’Engordany, un fet que testimonia per si mateix les condicions de mediterraneïtat i de sequedat ambiental que regnen en aquests sectors de la vall del Valira. Ja ho diu el poeta:

“A Engordany l’alzina s’enfila
pel roquissar i el pendís,
gràcies al sol de migjorn
i a l’abric del serrat massís.”

(Autor: Joan Estrada Mateu)

 Avellaner (Corylus avellana). L’avellaner és un arbre caducifoli que cerca els terrenys frescals de les fondalades i torrenteres dels estatges montà i subalpí inferior, fins als 1.700 metres d’altitud. Les condicions dominants d’humitat i de frescor que regnen a l’avellanosa queden clarament paleses en el fet que al sotabosc d’aquesta comunitat vegetal s’hi troben plantes vinculades al domini del faig (DE BOLÒS, 1996).

Avet (Abies alba). L’avet és una conífera que cerca els indrets ombrívols i frescals de l’estatge subalpí, principalment de l’estatge subalpí inferior, amb una precipitació mínima de 800 mm anuals i una nivositat més o menys important. La seva predilecció per l’estatge subalpí inferior i el fet que vagi desapareixent progressivament vessant amunt ens indica que l’avet no suporta temperatures extremadament baixes com ho fa el pi negre o el bedoll. Encara que cerca ambients frescos, l’avet tolera millor la sequedat de l’aire que el faig. De fet, l’avet demana principalment humitat en el terreny, i és relativament poc exigent amb la humitat de l’aire. Prova d’això és que, contràriament al faig, l’avet és un arbre que s’acomoda bé als ambients lluminosos. Per exemple: a les valls del Pirineu català on hi ha faigs, les avetoses més homogènies apareixen preferentment per damunt del nivell de boires que caracteritza l’estatge de la fageda (FOLCH, 1981).

Bedoll (Betula pendula). El bedoll o beç és un arbre caducifoli propi de sectors freds i amb una humitat del terreny prou constant. La seva resistència a les temperatures baixes queda palesada en la progressió de l’espècie fins a altituds considerables, no gaire lluny del límit altitudinal on arriba el pi negre. De fet, com cap altre caducifoli, el bedoll rivalitza amb el pi negre en la capacitat per a instal·lar-se en un medi molt fred.

Boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). La boixerola és un arbust ajagut adaptat als solells de l’estatge subalpí on la desaparició ràpida de la capa de neu obliga els vegetals a suportar fortes oscil·lacions diàries de temperatura i glaçades intenses.

Faig (Fagus sylvatica). El faig és l’arbre caducifoli característic de l’Europa de clima temperat oceànic, amb nuvolositat abundant (o boires), elevada humitat atmosfèrica i pluges ben distribuïdes sense eixut estival. Els sectors occidental i atlàntic dels Pirineus reuneixen aquestes condicions i bressolen, a l’estatge montà, importants fagedes fins als 1.600 metres. En territoris de la cara sud pirinenca amb una atmosfera més seca, com és el cas, per exemple, del Principat d’Andorra, el faig hi és completament absent. Els boscos de faig reapareixen al Pirineu oriental, on la poca entitat amb què hi arriben els fluxos atlàntics és compensada en certa forma per la influència de la humitat mediterrània.

Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior). Aquest arbre caducifoli requereix sòls humits, sobretot de les vores de torrenteres i rius, i unes temperatures com les que es donen a l’Europa mitjana i central, és a dir, no extremadament baixes. Per aquest motiu, el freixe de fulla gran habita preferentment a l’estatge montà o franja altitudinal dels boscos caducifolis medioeuropeus.

Garric (Quercus coccifera). El garric és un arbust xeròfit que al Pirineu habita l’ecosistema del carrascar. Xeròfit vol dir que s’adapta a ambients àrids i eixuts. Les fulles endurides i espinoses d’aquesta planta de tendència mediterrània àrida responen precisament a la necessitat de minimitzar les pèrdues d’aigua per transpiració en un medi sec.

Gesp (Festuca eskia). El gesp és l’herba dominant del que hom anomena gespet o prat de gesp. Aquest prat forma una coberta vegetal contínua, compacta, en forma de petites  graderies de disposició semicircular que segueixen el pendent del terreny, als vessants rostos i assolellats de l’estatge alpí i als sectors afectats per allaus de l’estatge subalpí. El prat de gesp suporta bé la sequedat i la insolació intensa dels sectors amb pendent fort dels solells on la capa de neu desapareix aviat i l’aigua de fusió s’escola amb rapidesa. La disposició de les herbes que constitueixen el gespet en forma d’esglaons semicirculars facilita una fixació i retenció del sòl que no es produiria en cas de mancar aquesta vegetació. Hi ha un altre detall important per remarcar: si el gespet es pastura amb freqüència, adquireix una rugositat major i pot actuar de fre en el desencadenament d’allaus, sempre que aquests siguin de poca entitat.

Neret (Rhododendron ferrugineum). El neret o abarset és un arbust propi dels sectors obacs de l’estatge subalpí i de la zona de transició entre el límit superior de la pineda de pi negre i els prats alpins. A l’estatge subalpí, el neret apareix vinculat al bosc de pi negre. La permanència de la coberta de neu en els sectors de menys insolació proporciona al neret un abric enfront de les glaçades severes, raó per la qual aquesta planta es localitza preferentment a les obagues. Per damunt del límit del bosc, el neret forma una landa o matollar anomenada també landa de neret o abarset. El neret és un indicatiu molt precís de la nivositat d’un sector. L’alçada d’aquest arbust es correspon precisament amb el gruix mitjà assolit per la capa de neu en un indret.

Pèl caní (Nardus stricta). El pèl caní és la gramínia característica d’un altre tipus de prat alpí que trobem al Pirineu: el prat de pèl caní. El pèl caní té una gran amplitud ecològica i capacitat expansiva, dues característiques que li permeten d’acomodar-se a terrenys i microclimes de natura molt diversa. La seva preferència pels sectors plans amb edafoclima humit gràcies a la llarga permanència del mantell de neu o a la presència de molta aigua en el sòl no exclou que puguem trobar també aquest prat en indrets més eixuts com són els pendents i les parts altes.

Pi negre (Pinus mugo subsp. uncinata). El pi negre és l’arbre dominant de tot l’estatge subalpí entre els 1.600 i 2.300 metres. És un arbre molt sofert que pot suportar temperatures molt baixes i l’embat del vent als indrets més alterosos. En punts localitzats del Pirineu oriental, trobem exemplars isolats de pi negre que s’aventuren més enllà dels 2.300 metres d’altitud, per damunt de la seva àrea habitual de distribució.

Pi roig (Pinus sylvestris). El pi roig és una espècie eurosiberiana de tendència continental. Suporta molt bé les temperatures baixes i es conforma amb una precipitació de tan sols 600 o 700 mm anuals, encara que troba el seu òptim en la isohieta dels 900 mm. El pi roig forma masses forestals importants entre els 1.300 i 1.700 metres, si bé als solells pot arribar perfectament fins als 2.000 metres. La filiació continental del pi roig queda reflectida en la preferència de l’espècie pels sectors centrals del vessant sud pirenaic, més assolellats i mancats pràcticament de boires.

Roure de fulla gran (Quercus petraea). Aquest roure habita els costers de l’estatge montà, en sòls relativament humits de rius i torrenteres. És una espècie típicament centreeuropea que té el seu òptim de precipitació al voltant dels 800-900 mm. Encara que requereix també ambients frescals, el roure de fulla gran tolera sòls menys humits i menys profunds que el seu parent el roure pènol (Quercus robur).

Roure martinenc (Quercus pubescens). El roure martinenc és un roure submediterrani que s’adapta a una precipitació anual de 600 a 800 mm en àrees que ja poden patir un cert eixut estival. Al Pirineu el trobem en valls de clima mitjanament humit i no massa fred, fins als 1.400 metres.

Roure pènol (Quercus robur). És l’espècie de roure més humida que trobem a la península Ibèrica i al Pirineu. El roure pènol ocupa les terres de sòls més humits i profunds de l’estatge montà i constitueix, dins les formacions caducifòlies medioeuropees, l’estadi immediat de transició cap a la fageda. No és estrany, doncs, que al Pirineu el trobem a les àrees especialment humides.

Bibliografia

DE BOLÒS, Maria del Tura (1996). La vegetació d’Andorra. Col·lecció “Monogràfics de geografia”, núm. 2. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.

FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona, KETRES EDITORA. Col·lecció “Memòries de la Institució Catalana d’Història Natural”, núm. 10.

MASCLANS, F. (1981). Guia per a conèixer els arbres. Barcelona, Editorial Montblanc-Centre Excursionista de Catalunya.

MASCLANS, F. (1982). Guia per a conèixer els arbusts i les lianes. Barcelona, Editorial Montblanc-Centre Excursionista de Catalunya.

ROQUET, P. i DALMAU, J. (1997). Mapa forestal d’Andorra. Escala 1:25.000. Govern d’Andorra: Ministeri de Medi Ambient i Turisme.