El macroclima podem definir-lo com el clima que es dóna a gran escala. És el clima de cadascuna de les grans faixes latitudinals associades a bandes de pressió o sistemes de vents dominants que circumden la Terra. Dins aquesta zonació climàtica a escala planetària, parlem, per exemple, del clima de la pluviïsilva equatorial, o faixa climàtica immediata a l’equador, o del clima tropical sec, connectat als grans cinturons d’alta pressió centrats al voltant dels tròpics de Càncer i de Capricorn (23,5º de latitud nord i sud). La zonació resulta particularment exemplificativa a l’hemisferi sud, on les extensions continentals són poc destacades amb relació als oceans. A l’hemisferi nord, en canvi, la presència de grans masses de terra provoca interferències en la zonació climàtica típica i fa que apareguin àrees climàtiques amb circulació atmosfèrica tancada o cel·lular.

Això ens porta a estendre el concepte de macroclimes no solament a les grans faixes latitudinals de pressió, sinó a totes les regions on l’extensió importantíssima de l’àrea i la gran capacitat del substrat per influir en el comportament de l’aire donen lloc a unes condicions climàtiques específiques de gran abast no circumscrites a la zonació. És el cas, per exemple, del continent euroasiàtic i de les zones interiors d’Amèrica del Nord, que, en exercir un control molt poderós sobre les condicions de pressió, alteren la distribució de cinturons típica de l’hemisferi austral (STRAHLER, 1986).

El mesoclima és el clima a mitjana escala. El clima, per exemple, del vessant d’un sistema muntanyós; per exemple: el clima de tota la cara sud del Pirineu; o el clima del vessant pacífic de la Sierra Nevada de Califòrnia. La filiació de mesoclima amb vessant muntanyós ens porta a identificar els climes a mitjana escala amb topoclimes (el prefix “topo” fa referència, en aquest sentit, a topografia o forma del terreny, i pot vincular-se per tant amb vessant).

Dins els climes de vessant o topoclimes, hem diferenciat tres grans categories: a) els topoclimes de gran extensió; b) els topoclimes d’extensió mitjana i c) els topoclimes d’extensió reduïda.

Els topoclimes de gran extensió són els que caracteritzen àmplies bandes de vessants muntanyosos (ja hem esmentat el cas del vessant meridional dels Pirineus o el del vessant oest de la Sierra Nevada de Califòrnia). Els topoclimes d’extensió mitjana al·ludeixen a les particularitats climàtiques d’aiguavessos propis de valls més o menys petites; per exemple: el topoclima del marge esquerre de la conca del Valira d’Orient, a Andorra. Pel que fa als topoclimes d’extensió reduïda, es circumscriuen a vessants encara més localitzats en l’espai, que formen part d’una àrea hidrogràfica molt local. En el cas d’Andorra: el solell de la vall d’Arinsal, o l’obac de la vall de Sorteny, per posar dos exemples.

El microclima és, en un darrer estadi, el clima d’indrets molt puntuals i delimitats en l’espai. Per exemple: un bosc, un prat, una tartera, un sector d’aiguamolls, la riba d’un riu, una ciutat (microclima urbà), entre d’altres.

A partir de tot això és fàcil comprendre que el mesoclima o topoclima resulta de l’acció combinada de condicions macroclimàtiques i condicions a mitjana escala; i que el microclima resulta de la convergència de macroclima, mesoclima i factors climàtics de llocs molt localitzats.

Anem a exemplificar, amb un cas concret de casa nostra, com es posa de manifest la interacció de totes aquestes escales climàtiques que hem esmentat aquí. El cas pres en consideració és el de l’avetosa amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum) del vessant obac de l’estatge subalpí inferior de la vall del Madriu (1.630-1.770 metres d’altitud; Principat d’Andorra).

El macroclima dins el qual s’inscriu aquest sector del Pirineu andorrà ve donat per dos grans components: a) la franja climàtica latitudinal dins la qual apareixen inserits Andorra i el Pirineu (42-43º de latitud nord), una franja que correspon al domini dels vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària, però ja en un àmbit meridional, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals; b) l’altitud (1.630-1.770 metres). El primer component implica força hores de sol (influència subtropical), però també precipitacions significatives i bastant sovintejades per la influència de les àrees de baixa pressió lligades al front polar i al vòrtex circumpolar. Aquesta darrera circumstància contribueix al desenvolupament d’una massa forestal important. El segon component, la localització altitudinal entre els 1.630 i els 1.770 metres, equival, a grans trets, a un desplaçament cap al nord respecte a la latitud real d’Andorra. En aquest sentit, l’estatge subalpí inferior del Madriu, amb menys de cinc mesos amb temperatura mitjana superior als 10ºC i sis mesos hivernals, això és, amb una mitjana de temperatura que no ultrapassa els 6ºC, es correspon amb la faixa més septentrional de la zona climàtica de les latituds mitjanes, caracteritzada per estius suaus i hiverns freds.

El factor altitudinal representa també un condicionant topoclimàtic que agreuja els nivells de la precipitació propis de la latitud on s’insereix el nostre indret.

Juntament amb aquestes condicions topoclimàtiques de vessant favorables a l’agreujament dels fenòmens de condensació, els dos components macroclimàtics esmentats (el factor altitudinal, que determina temperatures força baixes, i les precipitacions significatives, a causa de la posició del Pirineu andorrà al voltant dels 42,5º de latitud) determinen essencialment una vegetació de coníferes: avet (Abies alba), pi negre (Pinus uncinata), que respon a la nivositat destacada de l’indret.

El topoclima d’extensió àmplia és el que correspon al vessant meridional del Pirineu, on s’inclouen precisament les valls del Valira. Amb relació al topoclima d’extensió mitjana, el Madriu s’integra dins el vessant ombrívol de la conca del Valira, més concretament del Valira d’Orient. Això suposa absència de boires i relativa sequedat de l’aire, però també un ambient frescal que propicia l’aparició de l’avet i de caducifolis vinculats a l’avetosa: l’avellaner (Corylus avellana), la moixera de guilla o besurt (Sorbus aucoparia), el bedoll o beç (Betula pendula). El faig (Fagus sylvatica), arbre caducifoli característic de l’Europa de clima oceànic, hi és, però, completament absent, per la relativa sequedat de l’atmosfera regnant a les valls andorranes.

El topoclima d’extensió reduïda dins el qual queda englobat el nostre sector d’estudi representa al vessant obac de la vall del Madriu.

Pel que fa, per últim, a l’escala de més detall, el microclima apareix estretament lligat a les condicions bioedàfiques de l’estatge subalpí inferior d’aquest vessant obac del Madriu. Aquestes característiques bioedàfiques vénen donades per la presència a l’indret de sòls profunds i frescals, rics en humus, i per la massa d’avets, que ombreja l’interior del bosc. Tot això dóna lloc a un microclima forestal humit i fresc. Un estrat inferior del bosc caracteritzat per un recobriment important de molsa és la prova més evident de les condicions d’humitat i de frescor que regnen en aquesta avetosa amb neret del Madriu.

Bibliografia

· FOLCH, R. (1979). El patrimoni natural d’Andorra. Els sistemes naturals andorrans i llur utilització. Barcelona: Ketres editora.

· MASCLANS, F. (1981). Guia per a conèixer els arbres. Centre Excursionista de Catalunya: Biblioteca de coneixements fonamentals, I. Barcelona: Editorial MONTBLANC-CEC.

· STRAHLER, A. (1986). Geografía Física. La atmósfera y los océanos (parte II). Barcelona: Ediciones Omega.