El massís del Montseny constitueix un exemple clar d’òptim pluviomètric altitudinal. Aquest òptim altitudinal de pluviositat el trobem concretament en els sectors situats al voltant dels 1.000-1.100 metres d’altitud corresponents al vessant marítim – el vessant que mira a la Mediterrània- d’aquesta muntanya de la Serralada Prelitoral Catalana. El pas de la vegetació arbòria, esponerosa i molt desenvolupada, de Santa Fe del Montseny, on es localitzaria precisament l’òptim pluviomètric, als matollars de les parts més altes del massís constitueix un indicador bioclimàtic que confirma l’existència d’aquestes condicions òptimes de pluviositat en els sectors esmentats i la rarefacció de l’aire en vapor d’aigua vessant amunt de Santa Fe.

La presència al Montseny d’un límit sec queda corroborada pel fet que la vegetació de matollars de les parts altes en un massís relativament poc elevat (poc més de 1.700 metres d’altitud al Turó de l’Home) contrasta amb el que succeeix en d’altres muntanyes properes, com per exemple els Pirineus on els 1.700 metres d’altitud corresponen a un estatge humit i amb abundants elements arboris (pinedes de pi negre, avetoses, bedollars).

Les marinades provinents de la Mediterrània i els temporals plujosos de component est troben al voltant de Santa Fe uns paràmetres idonis perquè s’hi vegin agreujats els fenòmens de condensació del vapor d’aigua, s’hi formin nuvolades de retenció orogràfica i s’hi accentuïn en definitiva les precipitacions.

Els 1.000-1.100 metres d’altitud del vessant marítim del Montseny corresponen, des del punt de vista fitogeogràfic, a l’estatge de la fageda (Fagion sylvaticae), una formació forestal que testimonia per si mateixa l’elevada pluviositat i humitat ambiental de l’indret. La presència a Santa Fe d’altres arbres de gran port com són les sequoies corrobora també tot el que estem dient.

Bibliografia

· FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona, KETRES EDITORA.