Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Una de les singularitats climàtiques més destacades de la província de Cadis és, sens dubte, el contrast tan gran que hi ha en la distribució espacial de les quantitats de precipitació. Mentre que les terres immediates al golf de Cadis presenten una pluviometria no gaire excessiva, que, depenent de la localitat, se situa entre els 550 i els 700 mm anuals, els sectors de la terminació occidental, a l’àrea gaditana, de les serralades Bètiques s’erigeixen en autèntics “castells d’aigua” (utilitzant una expressió clàssica dels geògrafs i climatòlegs francesos), en “illots plujosos” dins l’Espanya seca on queda englobat el territori andalús.

Aquest és el cas de la serra de Grazalema, situada tan sols a unes vuit o nou desenes de quilòmetres de la badia de Cadis, i exposada d’una manera òptima als fluxos humits atlàntics del sud-oest i de l’oest, dos fets que hi determinen una de les pluviositats més altes no solament de la península Ibèrica, sinó d’Europa. Amb sèries de dades molt llargues, la mitjana anual de la precipitació de l’observatori de Grazalema és molt alta: se situa al voltant dels 2.200 mm. Hom ha assenyalat com la topografia especial de Grazalema, amb el seu horitzó zonal, accentua els processos de retenció orogràfica i de frontogènesi (agreujament termodinàmic) davant dels fluxos de procedència atlàntica (Martín-Vide, 1991). A més, la proximitat i l’ampla obertura del golf de Cadis reforcen el paper d’obstacle de la serra de Grazalema, principalment per als fluxos de l’oest.

Tanmateix, les elevades quantitats pluviomètriques de Grazalema no s’expliquen tan sols pel fet que aquesta serra bètica representi el primer front de muntanyes davant la humitat i la inestabilitat atlàntiques. També s’han de relacionar amb la presència d’uns òptims de pluviositat (Martín-Vide, 1991).

En aquest sentit, el màxim tan acusat de Grazalema cal vincular-lo amb un òptim pluviomètric combinat d’altitud i de distància al mar (Martín-Vide, 1991). Els 75-90 km que només separen la serra de les aigües atlàntiques (del port del Boyar a la línia costanera, amb direccions oest i sud-oest) faciliten la incidència dels fluxos humits i inestables de ponent, i especialment del sud-oest, que troben entre els 800 i els poc més de 1.000 metres d’altitud de la serra unes condicions òptimes perquè la humitat es resolgui en precipitació (Martín-Vide, 1991).

I encara podem establir un altre factor per explicar per què la serra de Grazalema constitueix un “castell d’aigua”. La precipitació hi és aportada generalment per masses d’aire que s’han reescalfat en efectuar un llarg recorregut subtropical per aigües més o menys càlides. D’aquesta manera, amb el seu escalfament i el guany de vapor d’aigua, aquestes masses d’aire incideixen damunt Grazalema amb una capacitat higromètrica elevada.

Alguns autors han postulat que els 2.200 mm de pluviositat que registra l’observatori del poble de Grazalema podrien ser ultrapassats per altres punts de la serra encara més ben exposats. De fet, el poble de Grazalema, a 830 m d’altitud i amb el port del Boyar uns 270 m més amunt, a ponent, quedaria relativament protegit respecte dels fluxos de l’oest i del sud-oest i faria pensar en una precipitació inferior a la d’altres enclavaments de la serra. Per a alguns d’aquests enclavaments s’han conjecturat pluviositats que s’atansarien, ni més ni menys, als 3.000 mm anuals! (Martín-Vide i Olcina, 2001).

Crida, però, l’atenció el fet que la serra de Grazalema mostri un aspecte una mica més “eixut” del que correspon realment a la seva pluviometria tan elevada (Martín-Vide, 1991). Aquest fet s’explica per la naturalesa càrstica del terreny i pel règim pluviomètric mediterrani tan contrastat, amb uns estius en què les aportacions d’aigua de pluja són molt escasses. Tanmateix, hi apareixen alguns indicadors bioclimàtics enormement significatius, com la presència del pinsap (Abies pinsapo), una mena de rèplica de l’avet subalpí europeu que es troba exclusivament a Grazalema, la serra de Ronda i el nord del Marroc de manera que reflecteix el caràcter tan singular d’aquestes muntanyes bètiques i rifenyes on el grau d’humitat pot arribar a ser molt important.

Com succeeix a tot el sud d’Espanya, on impera un règim mediterrani característic, la precipitació apareix molt concentrada a Grazalema a la meitat freda de l’any, amb un màxim estacional de pluviositat en el trimestre desembre-gener-febrer. La precipitació d’aquest trimestre hi representa al voltant del 50% del total anual, i la del semestre que va del novembre a l’abril, més del 82% de la quantitat anual.

La variabilitat interanual de la precipitació hi és molt elevada. Els anys en què plou en grans quantitats s’alternen amb d’altres en què la pluja és força més baixa. Ja que a l’estiu no s’esperen en aquest àmbit geogràfic pluges destacades i que gran part de la precipitació que cau es concentra en la meitat freda de l’any, l’elevada variabilitat entre uns anys i altres es tradueix en disparitats molt fortes entre temporades hivernals diferents.

Aquells hiverns més regats hi ha hagut a Grazalema mesos concrets que han ultrapassat els 1.000 mm. Per exemple, al desembre de l’any 1976 s’hi van acumular 1.106 mm d’aigua, i al de 1958, 1.479 mm, la mateixa quantitat que cau en un any com a mitjana a Biarritz (País Basc francès). Per al gener, tenim quantitats totals que superen el miler de mil·límetres l’any 1941 (1.204 mm) i l’any 1970 (1.246 mm) (Martín-Vide et al., 1999) (AEMET).

Per finalitzar aquesta descripció, assenyalarem que, a Grazalema, les quantitats de pluja poden assolir també en 24 hores valors considerables. De fet, un bon nombre de vegades s’hi han registrat quantitats d’un, dos i fins i tot tres centenars de mil·límetres en un sol dia (Martín-Vide, 1996), fet que cal relacionar amb els factors que hem esmentat més amunt.

Bibliografia

AEMET. Valors de precipitació de l’observatori meteorològic de Grazalema del mes de gener.

CAPEL, J. J. (1981). Los climas de España. Ciencias geográficas, núm. 8; Vilassar de mar (Barcelona): Oikos-tau ediciones.

FOLCH, R. (director general) (1993). Biosfera, volum 5: Mediterrànies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

MARTÍN VIDE, J. (1991). Rasgos singulares de la pluviometria gaditana. A: Cuadernos de Geografía y Ordenación del Territorio, 2, 11-20, Universitat de Cadis.

MARTÍN-VIDE, J. (1996). Decálogo de la pluviometría española, a MARZOL, M.V., DORTA, P., VALLADARES, P. eds.: Clima y agua. La gestión de un recurso climático, p. 15-24, A.G.E. Universitat de La Laguna.

MARTÍN-VIDE, J. et al. (1999). Potencialidad del índice NAO en la previsión de episodios de alta pluviometría en España. A: Gerencia de Riesgos, 67: 19-29. Madrid: Fundación Mapfre.

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (2001). Climas y tiempos de España. El libro universitario; Madrid: Alianza Editorial.

PASCUAL, J. A. (coordinació) (1998). Nuestros bosques. Madrid: Amigos de la Tierra-España i Miraguano Ediciones.