Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de passar, en un viatge de retorn a Andorra des de Torrevieja (Alacant), per la comarca del Vinalopó, una comarca que bàsicament s’integra, des del punt de vista climàtic, dins l’anomenat sud-est àrid de la península Ibèrica. La inscripció en aquest àmbit climàtic és indubtable per a les subcomarques del Vinalopó Mitjà i Baix Vinalopó, on la pluviositat mitjana anual se situa tan sols entre els 280 i 400 mm. A la subcomarca de Villena (Alt Vinalopó), encara que la pluviositat no resulta tan baixa, remunta a penes fins als 500 mm en algun punt com a molt estirar. En tot cas, la transició del Vinalopó cap a les terres situades en el vessant nord dels contraforts orientals de les Serralades Bètiques sempre marca un canvi brusc en les condicions bioclimàtiques i en el paisatge. De la vegetació marcadament xerofítica del Vinalopó passem, en direcció nord seguint el mateix recorregut de la línia fèrria actual, a un paisatge feraç de tarongers i molts altres arbres fruiters que denota una major presència d’aigua, i amb una comunitat caducifòlia de ribera que constel·la trams del riu Xúquer.

Igual que succeeix en el conjunt del sud-est àrid espanyol, la precipitació apareix al Vinalopó molt concentrada en uns pocs dies, fins i tot en unes poques hores, i és fruit principalment de la ciclogènesi mediterrània de les èpoques equinoccials, molt en particular de la tardor. La pluviositat estival és molt minsa, fins i tot gairebé inexistent, un fet que, juntament amb les temperatures elevades de la zona, accentua els trets d’aridesa. La presència de les típiques rambles, o cursos d’aigua secs gran part de l’any però que poden experimentar crescudes violentes després d’una tempesta ocasional intensa, denota el mateix caràcter esporàdic de les pluges.

Al Vinalopó, el terreny presenta també uns trets morfològics molt propis dels paisatges àrids. Hi abunden els glacis i en alguns indrets trobem depressions endorreiques (conques internes sense eixida al mar obert), algunes de natura salina. Els relleus, tot i resultar poc elevats, mostren un aspecte aspre i escabrós, sense pràcticament vegetació o, en tot cas, amb una coberta de plantes molt escadussera.

L’aspecte generalment escadusser de la coberta vegetal natural del Vinalopó, amb els seus tons castanys, molt allunyats de la verdor refrescant d’altres paisatges, mai no ha de ser motiu per relegar aquests paisatges del sud-est espanyol a una categoria inferior. En aquest sentit, hom ha de tenir en compte i ha de saber apreciar la gran riquesa i diversitat ecològica que atresoren els medis xèrics o àrids.

Bibliografia

COURTOT, R. (1992). “Les planes”. Dins: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

GÓMEZ ORTIZ, A. i PÉREZ CUEVA, A. (1992). “La muntanya”. Dins: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

MARTÍN VIDE, J. (1992). “El clima”. Dins: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

VILÀ i VALENTÍ, J. (director científic) (1993). Atles Universal Català. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.